AVALUACIÓ DEL MESTRE D’EDUCACIÓ FÍSICA

http://www.efdeportes.com/efd80/eval.htm

Aquest article que us he penjat, crec que és molt útil, ja que ens parla de l’avaluació que es pot fer al mestre.

Tots coincidim en que l’avaluació és necessària, però aquesta sempre va encarada als nens i nenes. Seria convenient que els alumnes ens poguessin “avaluar” a nosaltres, no només com una mera reflexió personal, sinó també per a donar-li importància a la opinió dels nostres alumnes sobre l’assignatura i la nostra actuació.

Crec que seria molt bo i necessari que els alumnes avaluessin els seus mestres, ja que d’aquesta percepció, de la motivació que els comuniquem/transmetem s’obtindran uns resultats més o menys favorables.

Aquest article ens dona pautes per a una possible avaluació que podrien fer els alumnes als seus mestres, i també hi trobem 11 factors que si els tenim en compte, ens poden ajudar a millorar.

Aquest tipus d’avaluació no s’utilitza gaire, i crec que seria de les que produirien millors resultats, ja que ens revela com reben els alumnes els continguts que els donem, la forma d’organitzar-los, la utilització del material, i sobretot el tracte afectiu.

En la meva etapa com a practicant, quan algun nen/a em recriminava algun aspecte, sempre el tenia en compte.

Penseu que sempre podem aprendre i millorar en les nostres tasques

Ensenyar per competències (José Muñoz Santoja)

Duent a terme un treball per a l'assignatura de "Matemàtiques i la seva didàctica", vaig llegir un article de José Muñoz Santoja anomenat Los movimientos de renovación pedagógica en la enseñanza de las matemáticas” on defensava l'ensenyança per competències argumentant que a pesar de ser un terme nou, sempre hi ha hagut professors que han dedicat esforços per a fer els aprenentatges més significatius i pròxims a l’alumnat, a part de dedicar-se exclusivament a ensenyar el que diuen els llibres. Crec que només amb aquest aspecte, ja es pot observar la vocació d’algunes persones per la seva feina.

  

Se puede pensar que los enfoques didácticos han evolucionado mucho don los años, especialmente con el amplio movimiento generado en todos los lugares, y que es algo que se ha asumido por fin en el ámbito educativo.

Sin embargo, a veces nos encontramos con aspectos curiosos. Aunque podemos encontrar ideas parecidas en todos los artículos, si leemos con atención entre les objetivos que llevaron al Grupo Cero de Barcelona a comenzar a trabajar podemos encontrar la siguiente cita en su artículo:

“ Entre los objetivos globales que se planteaban en el Grupo Cero destacan cuestiones como enseñar a leer y a expresarse; ofrecer un bagaje de formación-información básico, como el necesario para leer la prensa o integrarse en el mundo laboral; ofrecer una enseñanza que ayude a conocer el entorno del alumnado y le permita estudiar problemas reales; fomentar el sentido crítico; promover el trabajo colectivo y solidario; desarrollar la creatividad, la imaginación y el gusto por el trabajo; en definitiva, formar ciudadanos.”

¿Hay algo que suene más a un desarrollo por competencias? Quizás sería interesante que todos aquellos colegas que rechazan el enfoque por competencias, por considerar que es algo nuevo en la enseñanza, fueran conscientes de que la evaluación de la enseñanza de las matemáticas en los últimos cuarenta años ha estado siempre ligada a un desarrollo de las matemáticas en el contexto cotidiano del alumno.

Es pot relacionar aquest punt de vista amb el que diu Antoni Zabala en el vídeo “Què són les competències” * on tembé argumenta que sempre hi ha hagut professors que han treballat per "competències" sense conèixer  aquest terme.

*Aquest vídeo també el podreu trobar penjat en el meu blog

EL CURRICULUM DEL NADADOR (Santos Guerra [Jacqes Busquet])

A continuació us presento un fragment del Currículum del nadador, és el fragment més general, ja que el text és molt més llarg i tracta més temes com: - la concepció del professor, - les perspectives (pràctica i teòrica), - les paradoxes de les institucions de formació o  - la coordinació internivelar. Tot i així, també us adjuntaré la resta del document perquè el pugueu llegir, ja que la resta també és important i ajuda a entendre el que ens vol transmetre en aquest escrit.

Jacques Busquet va escriure el 1974 aquest fragment en un treball que va titular: Poden fabricar-se els professors?

«Imagínese una escuela de natación que dedicara un año a enseñar anatomía y fisiología de la natación, psicología del nadador, química del agua y formación de los océanos, costos unitarios de las piscinas por usuario, sociología de la natación (natación y clases sociales), antropología de la natación (el hombre y el agua) y, desde luego, la historia mundial de la natación, desde los egipcios hasta nuestros días.

Todo esto, evidentemente, a base de cursos magistrales, libros y pizarras, pero sin agua.

En una segunda etapa se llevaría a los alumnos-nadadores a observar durante otros varios meses a nadadores experimentados.

Y después de esta sólida preparación, se les lanzaría al mar, en aguas bien profundas, un día de temporal de enero»

A partir d’aquest fragment, Miguel Àngel Santos Guerra, va escriure l’anomenat “Currículum el nadador” en “la formación inicial” (Cuadernos de Pedagogía 2000), agafant com a exemple aquest escrit de J.Busquet.

La metàfora del currículum del nadador serveix per a explicar les complexes relacions entre la teoria i la pràctica en la formació del professorat. L’autor, després de senyalar les múltiples facetes que incideixen a la professió, ens explica la caracterització de les dos perspectives bàsiques respecte a la concepció del professorat, la tècnica (teòrica) i la pràctica. Per acabar, també fa uns apunts sobre les paradoxes de les institucions formatives i sobre una experiència de formació en un centre, desenvolupada al marc del ICE de la Universitat de Màlaga.

Hace casi veinte años que Jacques Busquet escribió estas líneas en un trabajo que tituló: Pueden fabricarse los profesores? El esquema que sigue la formación de los profesores tiene todavía hoy, aproximadamente, este esquema. Se empieza con cursos teóricos, se sigue con el período de prácticas, generalmente consistente en la observación de un aula, para acabar aceptando un modelo oficialmente reconocido. Por fin, después de una oposición que tiene poco que ver con lo estudiado y con la realidad que hay que afrontar, se sitúa al profesor delante de una clase casi siempre numerosa.

Traigo a colación esta referencia en un momento en el que la elaboración de los planes de estudio nos sitúa ante esta cuestión: ¿cómo formar a los profesores? Existe el peligro de que la guerra de intereses, las inercias arraigadas, la falta de una profunda reflexión y las condiciones institucionales nos impidan aprovechar la oportunidad de confeccionar un currículum racional para conseguir la formación deseada.

El currículum del nadador es una metáfora que utilizo para referirme a las complejas relaciones entre teoría y práctica en la formación del profesor. Y, concretamente, a la atrofia de la reflexión práctica o de la práctica reflexiva en la formación de los profesores. Como toda metáfora que pretende iluminar la comprensión de un hecho o fenómeno, ésta de la formación del nadador deja en la sombra algunas parcelas de la realidad que son importantes. Es cierto que la dimensión puramente teórica es insuficiente. Las disciplinas del currículum arriba indicado no pueden formar las destrezas del nadador. Ni ésas, ni muchas otras que se podrían añadir: Historia de la navegación, Biografía de los campeones olímpicos, Estilos de natación, Marcas conseguidas, Análisis de vídeos...

Ahora bien, ni la profesión docente puede compararse con el ejercicio de la natación ni puede despreciarse toda la teoría como un lastre o una pérdida de tiempo respecto a una formación que vaya más allá de la simple adquisición de habilidades. Una práctica mecanicista, vacía de significados, pretendidamente aséptica, seria una desvirtuación de la auténtica competencia profesional.

Téngase además en cuenta que la finalidad de la formación del docente no es sólo que éste aprenda, sino que aprenda a enseñar. Es decir, que no se trata sólo de enseñarle a nadar sino de que aprenda, además, a enseñar a que

otros lo hagan.

La formación de profesionales de la enseñanza encierra una pluralidad de facetas que conviene tratar de manera simultánea, para evitar el riesgo de que una de ellas quede sin atender y, como consecuencia, que los problemas sigan sin solución.

Miguel Angel Santos: “La formación inicial” CdeP 2000

En el text, ens comença explicant com funciona la formació dels professors, normalment comença amb cursos teòrics i per acabar es fa la pràctica que sol ser l’observació d’una aula per a acabar acceptant un model reconegut. Més tard es realitza una oposició que té molt poc a veure amb el que s’ha estudiat i amb la realitat, i que situa al professor davant d’una classe nombrosa.

Amb el currículum del nadador, el que pretén Santos Guerra és fer èmfasi a les complexes relacions entre teoria i pràctica en la formació del professorat, concretament en la reflexió de la pràctica. La dimensió purament teòrica és insuficient, ara bé, no s’ha de despreciar tota la teoria o entendre-la com una pèrdua de temps. Per altra banda, una pràctica buida de significats, seria una desvirtuació de la competència professional. Ja que la finalitat de la formació del docent no és només que aquest aprengui, sinó que aprengui a ensenyar.

Així, la formació de professors engloba moltes facetes que s’han de treballar de manera simultània, per a evitar el risc que una d’elles es quedi sense atendre, i com a conseqüència, que els problemes segueixin sense solució.

Coincideixo amb Santos Guerra en que la formació d'un professor s'hauria d'estructurar de diferent manera. Costa molt relacionar la pràctica amb la teoria que ens han ensenyat. Tota teoria hauria d'anar lligada amb una pràctica per a que l'aprenentatge fos significatiu i més entenedor.
Gran part de la teoria que m'han ensenyat durant la meva formació com a mestre ja l'he oblidat, o no la utilitzaré en el meu futur, i crec que això es degut a que els aprenentatges no son prou significatius. Per exemple, puc estudiar el que diu un autor, però si no observo o realitzo un exemple o una pràctica relacionada amb aquesta teoria, no ho interioritzaré tant, i se m'oblidarà més fàcilment. Com va dir Benjamin Franklin: "Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo".

Las comunidades de aprendizaje como expertas en resolución de conflictos (Ramón Fletxa)

 http://www.educacionenvalores.org/article.php3?id_article=436

 Las comunidades de aprendizaje se basan en la transformación social y cultural de un centro educativo y su entorno, basada en el aprendizaje dialógico. Esto supone reorganizar todo, desde el aula hasta la organización del propio centro y su relación con la comunidad, barrio o pueblo, en base al diálogo. El diálogo se extiende a todo el mundo.

En aquest article Ramón Fletxa explica que s’ha passat de la societat industrial a la societat de la informació, així que a Internet ho podem trobar tot.

Com a introducció, ens dona a conèixer els tres programes que tenen més escoles i dels quals podem trobar informació a Internet:

1.- Programa de desenvolupament escolar. Va néixer el 1968 a la Universitat de Yale. El programa va dirigit a escoles del centre de les ciutats on el rendiment escolar és baix.

2.- Escoles Accelerades. Iniciat el 1986. Aquest molde es va inspirar en les cooperatives de treballadors i en models d’organització democràtica del treball. Es parteix d’una comunitat que analitza la seva situació actual, i idea una visió el que voldrien que fos l’escola.

3.- Èxit per a tots va començar el 1987, per a treballar en escoles de molt baix rendiment, problemes de convivència, conflictes,etc. Actualment acull més de 2.000 escoles.

Les comunitats d’aprenentatge es basen en la transformació social i cultural d’un centre educatiu i el seu entorn, basada en l’aprenentatge dialògic. Això suposa reorganitzar-ho tot, des de l’aula fins la organització del propi centre i la seva relació amb la comunitat, barri o poble, en base al diàleg.

Diu que les famílies acadèmiques estan aconseguint el “somni” estan aconseguint que els nens i nenes aprenguin el suficient per a viure sense exclusions socials i amb igualtat. Per a aconseguir-ho s’ha de compartir aquest somni i que sigui un projecte mundial. L’aprenentatge que volem pels nostres fills i filles ha d’estar a l’abast de tots els nens i nenes.

“no compensación, sino aceleración”

Es tracta de veure el que volem per als nostres fills i oferir-los el mateix a tots.

L’escola per si sola no pot aconseguir que aquesta escola somiada sigui una realitat. El professorat per si sol, no ho pot aconseguir. Així que ens hauríem de plantejar transformar l’escola en comunitat d’aprenentatge, aconseguint superar l’exclusió i el fracàs escolar.

Per a realitzar aquesta transformació, la comunitat educativa es marca unes prioritats:

-         Grups interactius.

Els grups interactius consisteixen en no treure a ningú de l’aula ni del centre, però assumint que el professorat sol, no pot amb tots els nois i noies. Avui a classe ha sorgit un tema similar, estàvem debatent sobre si el mestre ha de tractar homogèniament a tots els alumnes. Hem estat d’acord en que no, ja que cada nen i nena té els seus màxims i els seus mínims i que aquests nens i nenes es poden tractar de diferent manera. Hi ha nens als que se’ls pot “apretar” més i nens als que no tant. D’aquí hem passat a parlar de que el mestre ha d’oferir el tracte que requereix cada nen/a, i que si fa falta, es poden utilitzar més recursos, fins hi tot demanar més recursos humans, i arribar a treballar més d’un mestre per aula.

Tornant a l’article, amb els grups interactius, es pot posar dins l’aula tots els recursos necessaris per a que tots els nens i nenes aprenguin i desapareguin els problemes de fracàs i conflicte. En aquest cas no cal que siguin només professors, sinó que poden entrar voluntaris, professors jubilats o inclòs familiars.

-         Formació dels familiars

És la que dóna més resultat. A les comunitats d’aprenentatge hi ha aules d’Internet on hi van primer els nens i nenes, més tard els familiars, i finalment tots junts.

En algunes comunitats també s’ofereix alfabetització dels familiars que ho necessitin i ho desitgin.

Les escoles han de ser llocs de formació per a tota la comunitat si realment es vol una transformació de l’entorn, ja que a la societat de la informació l’aprenentatge cada cop depèn menys del que passa dins l’aula i més de la relació entre el que passa dins l’aula i el que passa als carrers.

Al llarg de la història s’ha intentat solucionar els conflictes de dins de l’aula de moltes maneres (els models han estat el disciplinar i el basat en la mediació), però que a la pràctica que no han aconseguit la superació dels conflictes.

Segons Ramón Fletxa, el model proposat pot funcionar si es fa des del model comunitari, on es participi en igualtat. Les famílies que no estan motivades a participar, quan ens veuen compromesos i veuen que hi ha una transformació que millora la situació dels seus fills, llavors col·laboren.

En els centres en que s’ha treballat aquest model, hi ha molts familiars a la presó, i abans de fer una assemblea, entren a la presó i parlen amb ells. Això dóna sentit de gran família. “Ja no som estranys, estem implicats amb ells, dialoguem i somiem pel mateix projecte conjunt”.

Aquesta forma de treballar semblarà molt radical, però és l’única que ha obtingut resultats reconeguts per tota la comunitat científica internacional.

Què són els competències? (Antoni Zabala)

He trobat un vídeo on Jacobo Calvo entrevista a Antoni Zabala, i aquest ens explica amb les seves paraules el significat de les competències bàsiques en relació amb els canvis curriculars.
Molt interessant i aclarador per a aquelles persones que no acaben d'ententre el que és el treball per competències o no acaben d'estar segurs de la seva efectivitat.
Sempre he defensat que l'objecte d'estudi hauriem de ser nosaltres mateixos, i en aquest vídeo Antoni Zabala també comenta aquest aspecte.
El treball en equip és molt important! i l'hem de distingir del treball en grup. Vaig realitzar un curset de treball en equip molt profitós on des del principi ens van marcar les diferències entre aquests dos conceptes. I tal i com diu Zabala en aquest vídeo, al món de l'ensenyament és molt important el treball en equip, hi ha d’haver uns acords intraequips i interequips per a organitzar millor els aprenentatges. 

• Treball en grup:  Grup de persones amb un objectiu comú, no ha d'haver una interrelació entre els integrants, treballen de forma individual i el treball final és la suma de totes les tasques individuals realitzades anteriorment.

• Treball en equip: Grup de persones amb un objectiu comú, amb habilitats que es complementen, que treballen de forma coordinada i amb la participació de tots els membres per tal d'aconseguir una sèrie d'objectius comuns dels quals en són responsables.

Seguidament he resumit les idees més importants que ens explica i ens vol donar a conèixer.

Les CCBB són un conjunt d’habilitats coneixements i actituds integrats que permet donar respostes a problemes nous i situacions diferents “en tots els àmbits de la vida”

Ens dona a entendre que un dels fins de l’escola és millorar la societat, per a fer-la millor hem d’aconseguir que tothom tingui les habilitats, mitjans, actituds que ens permeti actuar de forma activa i transformadora.

També defensa que abans de que sorgís l’ensenyança per competències ja hi havia professors ja educaven i formaven per a la vida a pesar de que la educació fos instructiva. Per tant, el terme “competències” potser és nou, però la idea és mol antiga.

Una altra cosa molt interessant que ens explica és que, segons ell, l’actual model orgànic no és compatible amb un treball per competències, ja que l’objecte d’estudi d’una societat que pretén formar i educar persones ha de ser les mateixes persones. I que l’equip docent és la unitat fonamental d’intervenció. Així que hi ha d’haver uns acords intraequips i interequips per a organitzar millor els aprenentatges.

L’ideal seria treballar totes les competències en totes les àrees, ja que a la vida els problemes o situacions que es plantegen no estan dissociats per matèries, sinó que són en conjunt. Tot i així, cada assignatura té més o menys possibilitats de treballar unes competències o unes altres, però el professorat s’hauria de posar d’acord per a que es treballessin totes.

Les escoles "maten" la creativitat?

Aquest és un vídeo d’una conferència que es realitza un cop a l’any a California, on professionals de l’educació es reuneixen i comparteixen les idees. En aquest vídeo es podrem observar a Sir Ken Robinson defensant les seves idees amb un toc humorístic que fa que els 20 minuts siguin mes amens.

Ken Robinson comença dient que l’educació és un tema que importa a tothom.

Als nens i nenes els eduquem per al futur, però, en canvi, ningú sap com serà el futur.

El tema de la conferència, és la creativitat dels nens. Ken Robinson remarca que tots els nens tenen una enorme creativitat i un enorme talent, que nosaltres desaprofitem, o com diu ell, el malgastem. Segons ell, la creativitat és igual d’important que l’educació o l’alfabetització. Els nens no tenen por d’equivocar-se “si no estem preparats per a equivocar-nos mai arribarem a res original”. A mesura que passa el temps, els nens perden aquesta capacitat.

La queixa de Ken Robinson és que eduquem a la gent allunyant-la de les seves capacitats creatives.

Es queixa també, que tots els sistemes educatius tenen la mateixa jerarquia de temes, les matemàtiques, idiomes i humanitats estan per sobre de les arts. Sembla que als nens només se’ls eduqui del coll en amunt, deixant la resta del cos només com un mitjà de transport pel cap.