Las comunidades de aprendizaje se basan en la transformación social y cultural de un centro educativo y su entorno, basada en el aprendizaje dialógico. Esto supone reorganizar todo, desde el aula hasta la organización del propio centro y su relación con la comunidad, barrio o pueblo, en base al diálogo. El diálogo se extiende a todo el mundo.
En aquest article Ramón Fletxa explica que s’ha passat de la societat industrial a la societat de la informació, així que a Internet ho podem trobar tot.
Com a introducció, ens dona a conèixer els tres programes que tenen més escoles i dels quals podem trobar informació a Internet:
1.- Programa de desenvolupament escolar. Va néixer el 1968 a la Universitat de Yale. El programa va dirigit a escoles del centre de les ciutats on el rendiment escolar és baix.
2.- Escoles Accelerades. Iniciat el 1986. Aquest molde es va inspirar en les cooperatives de treballadors i en models d’organització democràtica del treball. Es parteix d’una comunitat que analitza la seva situació actual, i idea una visió el que voldrien que fos l’escola.
3.- Èxit per a tots va començar el 1987, per a treballar en escoles de molt baix rendiment, problemes de convivència, conflictes,etc. Actualment acull més de 2.000 escoles.
Les comunitats d’aprenentatge es basen en la transformació social i cultural d’un centre educatiu i el seu entorn, basada en l’aprenentatge dialògic. Això suposa reorganitzar-ho tot, des de l’aula fins la organització del propi centre i la seva relació amb la comunitat, barri o poble, en base al diàleg.
Diu que les famílies acadèmiques estan aconseguint el “somni” estan aconseguint que els nens i nenes aprenguin el suficient per a viure sense exclusions socials i amb igualtat. Per a aconseguir-ho s’ha de compartir aquest somni i que sigui un projecte mundial. L’aprenentatge que volem pels nostres fills i filles ha d’estar a l’abast de tots els nens i nenes.
“no compensación, sino aceleración”
Es tracta de veure el que volem per als nostres fills i oferir-los el mateix a tots.
L’escola per si sola no pot aconseguir que aquesta escola somiada sigui una realitat. El professorat per si sol, no ho pot aconseguir. Així que ens hauríem de plantejar transformar l’escola en comunitat d’aprenentatge, aconseguint superar l’exclusió i el fracàs escolar.
Per a realitzar aquesta transformació, la comunitat educativa es marca unes prioritats:
- Grups interactius.
Els grups interactius consisteixen en no treure a ningú de l’aula ni del centre, però assumint que el professorat sol, no pot amb tots els nois i noies. Avui a classe ha sorgit un tema similar, estàvem debatent sobre si el mestre ha de tractar homogèniament a tots els alumnes. Hem estat d’acord en que no, ja que cada nen i nena té els seus màxims i els seus mínims i que aquests nens i nenes es poden tractar de diferent manera. Hi ha nens als que se’ls pot “apretar” més i nens als que no tant. D’aquí hem passat a parlar de que el mestre ha d’oferir el tracte que requereix cada nen/a, i que si fa falta, es poden utilitzar més recursos, fins hi tot demanar més recursos humans, i arribar a treballar més d’un mestre per aula.
Tornant a l’article, amb els grups interactius, es pot posar dins l’aula tots els recursos necessaris per a que tots els nens i nenes aprenguin i desapareguin els problemes de fracàs i conflicte. En aquest cas no cal que siguin només professors, sinó que poden entrar voluntaris, professors jubilats o inclòs familiars.
És la que dóna més resultat. A les comunitats d’aprenentatge hi ha aules d’Internet on hi van primer els nens i nenes, més tard els familiars, i finalment tots junts.
En algunes comunitats també s’ofereix alfabetització dels familiars que ho necessitin i ho desitgin.
Les escoles han de ser llocs de formació per a tota la comunitat si realment es vol una transformació de l’entorn, ja que a la societat de la informació l’aprenentatge cada cop depèn menys del que passa dins l’aula i més de la relació entre el que passa dins l’aula i el que passa als carrers.
Al llarg de la història s’ha intentat solucionar els conflictes de dins de l’aula de moltes maneres (els models han estat el disciplinar i el basat en la mediació), però que a la pràctica que no han aconseguit la superació dels conflictes.
Segons Ramón Fletxa, el model proposat pot funcionar si es fa des del model comunitari, on es participi en igualtat. Les famílies que no estan motivades a participar, quan ens veuen compromesos i veuen que hi ha una transformació que millora la situació dels seus fills, llavors col·laboren.
En els centres en que s’ha treballat aquest model, hi ha molts familiars a la presó, i abans de fer una assemblea, entren a la presó i parlen amb ells. Això dóna sentit de gran família. “Ja no som estranys, estem implicats amb ells, dialoguem i somiem pel mateix projecte conjunt”.
Aquesta forma de treballar semblarà molt radical, però és l’única que ha obtingut resultats reconeguts per tota la comunitat científica internacional.
No hay comentarios:
Publicar un comentario