lunes, 13 de junio de 2011

Marc teòric del projecte d'Autonomia i Cooperació

Carlos Velazquez Callado resumeix molt bé els principis i les avantatges del joc cooperatiu:
  • El niño participa únicamente por el mero placer de jugar y no por el resultado.
Ò
  • Aseguran la diversión al desaparecer la amenaza de no alcanzar el objetivo marcado.
Ò
  • Favorecen la participación de todos y propician relaciones empáticas, cordiales y constructivas entre los participantes.
Ò
  • El éxito se centra en la superación personal y grupal y no en superar a los otros. 
  • ÒNadie es excluido por su falta de habilidad, todos son aceptados y todos pueden aportar algo al grupo.
Ò
  • Fomentan conductas de ayuda y un alto grado de comunicación entre todos los participantes. 



Enrique Pérez Oliveras defensa el joc cooperatiu amb la següent declaració:
Los juegos cooperativos  implican la toma de decisiones para solucionar problemas, requiere de la 
superación colectiva de algún obstáculo externo al grupo y para lograrlo, se necesita del aporte de 
cada uno de los participantes, no sólo de los "mejores",  de los "mas fuertes" o de los "mas hábiles”.


Johnson (1980) constata la superioritat de l'estructura cooperativa sobre la competitiva propiciant el context adequat per al pensament creatiu. 

També hem trobat aquest quadre que defineix el que és el joc cooperatiu, i ammés a més concorda amb la nostra intervenció:

La demanda que té el joc cooperatiu (col·laboracio, ajuda recíproca, comunicació i coordinació 
d'accions ) serien més o menys les actituds que desitjàvem amb els nens i nenes durant la nostra intervenció, com podeu obserbar a baix de tot del portafoli.

De la mateixa manera que Carlos Velazquez Callado i molts altres autors, aquest quadre diu que el joc cooperatiu és una activitat que produeix plaer amb l'absència de la competició i de les exclusions i discriminacions.


Per acabar no podíem passar per alt aquesta frase de Vigotsky:
“El que un nen pot fer avui en col·laboració,  podrà fer-ho  sol  demà”
Ò

L'educació emocional a través de joc (Eli i Blasa)

La Eli durant la seva etapa de pràctiques es va trobar en una situació que la va deixar incòmode, la va inquietar: dos nens s'havien esbarallat a l'hora del pati i a l'entrar a classe la professora els diu que ho deixin estar, que el que ha passat al pati s'ha de quear allí.

La Eli i la Blasa han treballat l'educació emocional amb els nens i nenes, per a que aquest canalitzin els seus sentimets i emocions, el que senten ells.

L'educació emocional engloba diverses competències que s'han de treballar conjuntament, totes alhora, no s'han de separar.

Una activitat molt interessant va ser un mural que van penjar on hi havia diversos sentiments escrits (ràbia, alegria, decepció, felicitat, tristesa...) a partir d'aquí, es realitzaven diverses activitats i els nens havien de posar una creu sota dels sentiments que havien tingut al realitzar-la. També quan hi havia un conflicte havien d'anar al mural a apuntar-ho, això els feia pensar i reflexionar.
A la part de baix del mural, hi van deixar un espai on els nens i nenes podien apuntar nous sentiments que havien tingut.

Crec que treballar el tema de l'educació emocional amb els nens i nenes és molt positiu ja que fomenta la capacitat de controlar i reconèixer els sentiments i emocions propis i dels altres, de discriminar entre elles i fer servir aquesta informació per quiar el nostre pensament i les nostres accions.

Una escola per a tots (Maria i Imma)

Aquest projecte va encarat a un nen amb esquizofrènia i TDAH. És un nen que ja està en tractament.
Aquest nen empra amb molte freqüència la violència en vers els companys per a resoldre qualsevol problema.

M'ha semblat molt interessant la intervenció que han fet la Imma i la Maria.
Primer de tot li van fer firmar un contracte al nen, les condicions d'aquest contracte les van decidir conjuntament amb el nen, crec que així el nen es sent més partícep i es responsabilitza més.

També van usar el recurs de la ràdio. El nen retransmetia els partits de futbol que jugaven els seus companys, entre d'altres coses, amb aquest fet, van aconseguir apropar a l'alumne a la resta de companys.

Està molt bé usar diferents recursos i sobretot fent protagonista el nen, implicar-lo en la tasca, que es senti responsable.

Tot i que aquest nen depén també d'altres especialistes, nosaltres hem de fer el que estigui a les nostres mans per ajudar-lo, sobretot a l'àrea d'Educació Física ja que és l'àrea on els nens i nenes entren més en contacte entre ells, on es formes més vincles.

Frustració (Pedro)

El Pedro ha fet un treball magnífic.
Ha treballat a través del control emocional, jocs cooperatius, un conte i una cançó.
S'ha centrat en un alumne amb frustració a la derrota, no li agrada perdre, no tracta bé el material.
El que ha fet el Pedro és buscar la frustració d'aquest nen en una activitat (li ha complicat la tasca fins que ha aconseguit que es "frustrés") i a partir d'aquí ha buscat estratègies de ressolució.

Va explicar un conte, on el protagonista era de característiques semblants a les del nen. Després va comentar el conte amb ell, i així el nen es va poder expressar sense problemes, ja que al nen li agradava més parlar del personatge que d'ell. El nen expressava el que sentia a través del personatge.

Ha utilitzat també un llibre molt bo anomenat "emocions i sentiments".

Pel que fa al tema del projecte, crec que és un tema molt interessant, ja que a totes les escoles podem trobar-hi alumnes frustrats, i és feina nostra posar-hi remei.

Davant de les males conductes... Cooperem! (Carlos i Josep)

Aquest grup s'ha centrar en un alumne amb mala conducta i han intentat que a través de la reflexió dels seus companys es donés compte que la seva conducta no era bona.

Crec que és un tema que s'ha de treballar durant més temps, ja que només s'han dut a la pràctica dos o tres intervencions, i és normal que els canvis no siguin gaire notables, o que durant aquestes sessions hi hagi hagut un petit canvi, però si es deixa de treballar aquest aspecte tornaran a sorgir les males conductes.

És un tema molt interessant i important de treballar, ja que en un futur ens podem trobar amb alumnes amb conductes dolentes dins l'aula. A més a més, treballat aquest tema podrem solucionar també altres problemes que hi pugui haver a l'aula.
Moltes vegades els problemes dels alumnes amb males conductes venen de casa, família amb problemes, desestructurada... és per això que és un tema difícil de tractar i que es necessitaria més temps per a treballar-lo.

Cuidem l'esquena (Sergi, Joel i Genís)

Aquest grup s'ha centrar en un problema que han observat durant el pràcticum i que segurament tothom ens hi hem fixat també: els nens i nenes seuen malament a la cadira, porten massa pes a la motxilla, o porten la motxilla de manera incorrecta, perjudicant l'esquena.

És un tema molt interessant, que s'hauria de treballar sovint a les escoles i en canvi, el menys en el meu cas, no l'he treballat mai.
A partir de l'Educació Física han fet jocs i activitats per a corregir les postures i finalment, els han mostrat fotos d'esquenes malformades per culpa dels mals hàbits, una mica impactant, però molt eficient.

Crec que el tema del pes de les motxilles hauria de ser un tema al que se li donés més importància de la que se li dona actualment, un tema de més pes. Com a futurs docents hauríem de posar més ènfasi en aquest aspecte, i trobar-hi solucions com per exemple posar estanteries a les classes per a evitar que els nens i nenes portin tots els llibres a la motxilla.
Portar malament una motxilla pot ocasionar lesions a l'esquena i pot tenir repercusions més greus en el futur. Personalment no m'agradaria que els meus fills i els meus alumnes carreguéssin tant pes a l'esquena i de forma incorrecta. Entre tots podem millorar aquest aspecte. 

El tribunal de la convivència (Los presis: Javi i Héctor)

Aquest projecte d'entrada m'ha recordat molt al nostre.
L'han dut a terme a una escola on el 80% dels alumnes són immigrants.
S'han centrat en el curs de sisè,  mitjançant activitats i jocs cooperatius han tractat de fomentar la convivència entre els diferents alumnes.
Han anat reforçant els nens i les nenes amb punts positius i negatius i el resultat és grupal, es sumen els punts dels components de cada equip, això fomenta la cooperació.
En tot moment s'han recolzat sobre un marc teòric, totes les intervencions estaven justificades amb algun autor.
Un aspecte molt important a destacar és que han introduit la figura dels "mediadors", alumnes voluntaris que feien de mediadors durant l'activitat. (Semblant a la figura dels àrbitres que hem utilitzat al nostre projecte).
També esmentar que el projecte l'han realitzat durant les hores d'esbarjo i era voluntari.

domingo, 12 de junio de 2011

Ens motivem (Fran, Oscar, Joan i Jose)

Aquest grup ha detectat desmotivació en certs alumnes, concretament s'han centrat en una nena amb dificultats motrius, que a més a més està rebutjada per la resta de companys.
Van passar un sociograma als alumnes, amb una pregunta positiva i una negativa ( al pràcticum també vaig passar un sociograma però totes les preguntes eren en positiu, ja que es pot observar igualment qui és el líder i a qui deixen més de banda).
Mitjançant diversos jocs i activitats, donanr diversos rols a la nena (líder, guia, jugadora que dona més punts...) han aconseguit "integrar" a la nena dins el grup classe. Si més no, al vídeo que ens han mostrat es veia com la resta de companys l'animaven i cooperaven amb ella.

No tot és guanyar (Rosa i Maria)

Aquest grup ha encarat el seu projecte a un alumne que no accepta la derrota i falta el respecte als companys. És una conducta molt freqüent en nens d'aquesta edat. Part de la culpa és dels seus pares i encara més dels seus entrenadors (si realitzen algun esport extraescolar). En el meu període de pràctiques m'he trobat amb algun alumne d'aquestes característiques, no tant exagerat (perquè segons hem pogut observar al vídeo que ens han mostrat, era bastant radical i exagerat). El nen faltava al respecte als seus companys, no tractava bé el material... i tot això degut a que no volia perdre, no tolerava la derrota.
Hi ha hagut un moment que ha semblat que li volguessin diagnosticar un problema, i nosaltres això no ho podem fer, simplement hem d'avisar, orientar i aconsellar a  les famílies i a la resta del professorat.

Com a intervenció, el que han fet és grabar les reaccions dels alumnes i posteriorment han reproduit el vídeo davant de tota la classe, entre tots han reflexionat. També han treballat amb activitats de relaxació.

Després de la intervenció han tornat a grabar un vídeo de la sessió on es veu el nen que ja accepta la derrota i inclús anima als seus companys.

Crec que és una bona intervenció per a solucionar aquest tipus de problemes.

La integració intercultural (Mery i Ainoa)

Aquest projecte m'ha recordat molt a treball d'investigació que vaig realitzar durant el meu període de pràctiques.
Han treballat la integració intercultural donant diferents rols als alumnes. Han començat centrant-se en un nen, però finalment s'han basat en tres alumnes.
Han grabat la sessió per a que posteriorment els alumnes poguéssin veure com es desenvolupava i poder comentar-la entre tots. Crec que és un bon mètode, perquè així els alumnes prenen consciència dels seus actes des d'un punt de vista extern.
Han treballat la resolució de conflictes a partir de l'empatia.

Sobreviure per a viure (Alba, Eric i Aisling)

Aquest grup, a diferència de la resta, ha traballat les matemàtiques a partir de l'Educació Física, treballant així d'una manera interdisciplinar.
Han desenvolupat una Gincama matemàtica. En les diferents estacions els nens i nenes havien de resoldre activitats pròpies de l'àrea de les matemàtiques. Per a motivar els alumnes han creat la situació que es trobaven en una illa deserta i que havien d'arribar fins al baixell si volien seguir vius.

Justament aquest any realitzat l'assignatura de matemàtiques i la seua didàctica, hi ha autors com Ausubel, o simplement el Decret  147/2007 que defensen la reslució de problemes com el nucli de l'aprenentatge de les matemàtiques.

Els nens quan els parles de matemàtiques es desmotiven, però, al realitzar-les d'una manera dinàmica, aquesta desmotivació desapareix.
Crec que com a docents, si ens toca desenvolupar l'assignatura de Matemàtiques, no cal que totes les classes siguin magistrals i teòriques dins l'aula. Les podem treballar de mil maneres i de forma dinàmica, crec que així aconseguirem motivar més els alumnes. Una exemple d'aquest treball seria anar al pati a jugar al joc dels "Paquets".

Ocupació racional dels espais (Manel i Oriol)

Aquest grup ha treballat, com le Pili i l'Andrea, en l'àmbit extraescolar, concretament a l'Escola de Futbol Intercomarcal.
La falta de cooperació dels nens comporta una mala ocupació de l'espai, a partir d'aquí han desenvolupat el seu projecte.
Els nens són idividualistes, tenen poca base de jocs preesportius, afany de protagonisme i la comunicació entre ells és gairebé nula.

A partir de jocs i activitats relacionades amb el futbol, han treballat aquests aspectes.

Com en el nostre projecte, aquet grup també ha fomentat la comunicació verbal.

Crec que molts entrenadors de futbol base o de qualsevol altre esport, es dediquen només a ensenyar tècnica i a ensenyar futbol, però quan els nens i nenes són petits se'ls ha d'ensenyar a moure's per l'espai, a comunicar-se i a jugar/treballar de manera cooperativa. Mitjançant aquestes activitats aconseguirem una bona base per a més endavant poder-nos centrar expclusivament en aspectes de l'esport que es desenvolupi. Tots hem tingut entrenadors al llarg de la vida i sense pensar-hi massa, podem destacar quins ens han ensenyat més i quins no.

Relaxació a través de l'E.F. (Pirates: Gerard, Sergi i Miquel)

Aquest grup ha aplicat el seu projecte en una escola amb nens i nenes majoritàriament d'ètnia gitana.
Han treballat amb ells a través del Taichi i el Ioga. Són alumnes molt moguts, però a partir del Ioga i Taichi van conseguir calmar-los. Crec que és una bona activitat per a nens i nenes d'aquestes característiques, a més a més el resultat va ser molt positiu.

Han buscat conflictes i han treballat a partir d'aquests. Han adaptat les activitats a les característiques dels nens i nenes, així, a l'hora de fer el Ioga i el Taichi, els posaven música d'estil flamenc per a augmentar la motivació i la participació d'aquests.
S'anticipaven a les reaccions dels alumnes.

Ha estat un projecte molt interessant, on han incorporat diverses situacions (inferioritat, superioritat...) per a crear diferents reaccions.
A través d'un vídeo, han mostrar reflexions dels nens i nenes molt interessants.

Ens interessem en aprendre (Roger, Mariona i Anna)

Els tres companys durant el període de pràctiques han detectat una manca d'atenció dels alumnes, degut a la manca de motivació. Aquí entra el paper del mestre.

Per a solucionar aquest problema, cadascún d'ells ha assolit un rol diferent: un era el professor inhibit, l'altre ara assertiu i l'últim era agrassiu.
Amb el mestre inhibit hi havia problemes constants, en canvi, amb els altres dos aquests problemes no apareixien.
Crec que aquest projecte està més encarat als mestres, així podem observar com hem de treballar amb els nens i nenes. Crec que és un tema molt important.

Hi havia alumnes que es donaven compte que si paraven d'enfadar-se entre ells podien jugar tots junts.
Però com a conclusió, he pogut extreura que si els dones les pautes marcades als nens i nenes l'activitat surt bé, però, si els deixes "lliures" començen els problemes.
S'hauria de buscar un pun intermig, crec que el paper del professor assertiu és el més adequat, encara que depenent de la situació has de deixar més llibertat o has de pautar més als alumnes.

sábado, 11 de junio de 2011

Cooperació extraescolar (Pili i Andrea)

Aquest grup també ha treballat el tema de la cooperació entre els nens i nenes, però en aquest cas ha estat en una activitat extraescolar als Maristes, basant-se en actituds observades anteriorment.

S'han recolzat en tot moment sobre un marc teòric, tot el que feien ho justificaven amb algun autor.
També han trobat diferència de gènere, dic també perquè en el nostre projecte ha aparegut en alguna ocasió.

M'ha agradat quan han comentat que en aquest projecte, a diferència del pràcticum, hem treballat a partir de competències. Primer ens hem marcat els objectius i després hem treballat per assolir-los.
I si no ho havíem fet així, és perquè ningú ens ho havia ensenyat.

Rebuig (Eli, Marta i Ariadna)

Aquest grup ha realitzat el prjecte a l'Escola dels Camps Elisis de Lleida.
El projecte ha anat encarat a acabar amb el rebuig que patia un alumne.
Per solucionar aquest problema han utilitzat jocs i activitats on es treballés l'Empatia, crec que és l'eina més adequada per a resoldre aquesta mena de problemes.
Un punt important a destacar és que van passar un sociograma escrit. En el projecte d'investigació que vaig realitzar ja durant el meu període de pràctiques vaig treballar el mateix tema també vaig passar un sociograma, l'única diferència és que al sociograma que vaig passar jo no hi havien preguntes negatives com : amb qui no t'agrada jugar, qui no voldries al teu costat... perquè crec que només amb les preguntes positives ja es pot observar clarament a qui deixen més de banda. Així també s'evita que l'"odi" o rebuig cap a una persona incrementi.

Cooperem (Oscar i Ramon)

Aquest grup s'ha centrat en un problema que han observat durant el pràcticum: Els alumnes són molt individualistes.

Per a treballar aquest tema, han utilitzat un esport que no coneixia, el Kin-ball.
A diferència de nosaltres, que també hem treballat la cooperació, l'Oscar i el Ramon ho ha fet mitjançant un joc on no només hi ha cooperació, sinò que també hi ha competició (cooperació-oposició).

Coneguem el Pair Play (Lorena, Mariona i Sandra)

Aquest grup ha treballat el tema del Fair Play (joc net) amb els alumnes d'una escola. 
Un aspecte a destacar d'aquest projecte és que les activitats eren flexibles, han apostat per la reconducció de les activitats.  També m'agradaria destacar  de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres, aquest grup també ha treballat la comunicació entre els nens i nenes, un aspecte molt important que és bo de treballar-lo des de petits.
Per a treballar aquest tema han realitzat activitats competitives (de manera paral·lela, també han treballat la cooperació). En un moment de l'exposició, han explicat que als nens i nenes els faltava una base de cooperació i cohesió. Aquí hi podríem lligar el nostre projecte.


viernes, 27 de mayo de 2011

AVALUACIÓ A L’ÀREA D'EDUCACIÓ FÍSICA

L’avaluació a l’àrea d’Educació Física molts cops no és correcta, és l’assignatura pendent de molts mestres que es centren exclusivament a avaluar l’evolució de l’alumne amb instruments estàndards, que donen resultats matemàtics. Resultats que només es centren en estadístiques. 
Però realment només hem d’avaluar això?
No! A l’àrea d’Educació Física es produeix un desenvolupament físic, intel·lectual, afectiu, social i motor dels nens.
De totes les àrees del currículum possiblement és la que permet desenvolupar un major nombre d’objectius generals.

En el següent article hi trobem una sèrie de criteris que el mestre d’Educació Física ha de tenir en compte a l’hora d’avaluar els alumnes. I també hi trobem els àmbits que s’han d’avaluar i els instruments que podem utilitzar en cadascun d’aquests àmbits.


Crec que si tothom tingués en compte aquests aspectes, l’avaluació a l’àrea d’Educació Física seria més complerta i més justa.

miércoles, 18 de mayo de 2011

Educació o calificació?

Sempre he vist, i és clarament observable que els alumnes, ja siguin de primària, secundària o inclús d'estudis superiors, es dediquen a treure bones notes (o simplement aprovar) per a superar el curs i seguir endavant. Però realment aprenen? es preparen per a la vida? 
Els alumnes (m'incloc en aquest grup) el que fan és estudiar a cada professor i/o mestre per a saber què és el que li agrada, què és el que s'ha de fer per a aprovar i treure la màxima nota possible.

Ara, un cop s'aprova l'assignatura i/o es passa de curs, els coneixements adquirits es mantenen? o es fa un "reset" i es torna a començar aquesta tasca d'estudiar als nous docents i la nova matèria, només per a tornar a superar les proves.

Per molt negatiu que sembli, és així. Més d'un cop ho he comentat amb companys/es i gairebé tothom hi coincidim. Ens dediquem a treure la màxima nota possible i no li donem tanta importància a l'aprendre i millorar.

He trobat un article d'una universitat de Perú que tracta aquest tema:

http://www.universidadperu.com/articulo-educacion-o-calificacion-universidad-peru.php

A més a més, aquest article té bastant a veure amb un article que vaig penjar ja fa tems anomenat: Autonomia com a finalitat de l’Educació, on es defensa que els mestres han de potenciar l'autonomia dels alumnes a l'hora d'aprendre per a que aquests aprenentatges siguin significatius.

miércoles, 4 de mayo de 2011

Projecte de Cooperació i Autonomia

Avui, hem anat a l'escola Parc de l'Aigua  i davant de cada classe hem penjat les fitxes dels dos jocs que hauran de realitzar durant la nostra intervenció: Representacions mímiques i Quantes potes tinc? per a que se'ls vagin mirant i coneixent-los, i sobretot per a que els àrbitres sàpiguin com es desenvolupen. A part, també hi hem posat un full a sota per a que els nens i nenes hi escriguin els possibles dubtes que els puguin sorgir.

En aquests dos jocs i la resta de jocs que hem preparat (un total de deu), pretenem treballar tres competències bàsiques, i més concretament unes subcompetències que hem classificat dins de cada competència:

- Aprendre a aprendre:
          - Adquirir estratègies per arribar a l'objectiu
          - Tenir motivació i confiança en si mateix
          - Consciència de les pròpies capacitats
          - Posar-se en el lloc de les altres persones

- Autonomia i iniciativa personal:
          - Realitzar accions necessàries per afrontar  l'activitat
          - Reelaborar els plantejaments previs
          - Actitud positiva envers els canvis

- Social i Ciutadana:
          - Saber comunicar-se en diferents contextos
          - Expressar idees i escoltar les alienes
          - Reconèixer la igualtat entre els diferents col·lectius
Els jocs a través dels quals treballarem aquestes competències i subcompetències són:
- El nus, el riu, corre, corre caragol, submarins amics, les paraules, l'escultura, quantes potes  tens?, ordenem-nos, representació de fitxes, camp de mines.

I finalment hem establert unes actituds esperades, que són les que esperem en els nens i nenes durant la realització d'aquests jocs. En les quals ens basarem per a l'avaluació de l'activitat:

- Tenir paciència en la realització de l'activitat.
- Fer cas de les indicacions que es rep.
- Mantenir una conversa per arribar a l'objectiu.
- Intercanviar opinions entre tots els integrants.
- Ajuda entre els components per arribar a l'objectiu.
 
En aquest moments seguim treballant amb el projecte i per tant en breus hi haurà més informació!!!

domingo, 1 de mayo de 2011

Paper del professor de primària

En la primera sessió de l'assignatura d'Educació Física i la seua didàctica II, el professor ens va demanar que apuntéssim en un paper:
  • 3 "actituds" que creiem que ha de tenir un professor de primària
  • 3 "actituds" que no desitjats en un professor de primària
  • Com ha de ser una pràctica competencial
  • Amb quina metodologia ens sentim més còmodes.
Va ser una activitat molt profitosa, ja que ens va deixar molt poc temps per a contestar-la i havíem d'apuntar el primer que se'ns passés pel cap, sense pensar-hi gaire.
Al acabar l'activitat, la vam posar en comú per parelles, desprès en grups més grans i finalment tota la classe.

Això ens va fer pensar i reflexionar sobre el paper del mestre.

L'altre dia, remenant apunts vaig trobar el full on vaig realitzar aquesta feina. Pensant en això he buscat informació i he trobat una pàgina web on crec que es definex molt bé la feina d'un mestre d'avui en dia, molt diferent que la que tenia abans.






miércoles, 27 de abril de 2011

Pes a les motxilles

http://pequelia.es/489/mochilas-escolares/




Crec que el tema del pes de les motxilles hauria de ser un tema al que se li donés més importància de la que se li dona actualment, un tema de més pes. Com a futurs docents hauríem de posar més ènfasi en aquest aspecte, i trobar-hi solucions com per exemple posar estanteries a les classes per a evitar que els nens i nenes portin tots els llibres a la motxilla.

Fa un parell de dies, vaig anar a casa dels meus cosins petits, tres nens que van a l'escola (P4, 1r i 5è). Vaig comprovar el pes de les seves motxilles, i la motxilla del nen que fa 5è, pesava dues vegades més que la que duc jo per anar a la universitat. El pes de la motxilla de la nena que cursa 1r de primària pesava més o menys com la meva.
Molts cops, els pares i les mares compren als seus fills les motxilles que els agraden més a aquests, sense tenir en compte si els tirants són regulables ( molts nens tenen motxilles amb els tirants regulables i no els regulen com hauria de ser, només per qüestions estètiques), o compren motxilles  grans per a aprofitar-les altres anys, o motxilles que no estan acolxades.

Aquests aspectes, encara són més greus en l'etapa d'ensenyament secundari. A l'ESO els nois i noies carreguen moltíssim pes, i porten les motxilles només d'una ansa, o més avall de la cintura. Crec que s'hauria d'informar més als nens, nenes, nois, noies i pares, de com ha de ser una motxilla i com l'han de dur.
Ja que personalment, a mi ningú m'ha explicat com s'ha de dur una motxilla i les conseqüències que pot tenir. 

Portar malament una motxilla pot ocasionar lesions a l'esquena i pot tenir repercusions més greus en el futur. Personalment no m'agradaria que els meus fills i els meus alumnes carreguéssin tant pes a l'esquena i de forma incorrecta. Entre tots podem millorar aquest aspecte.

miércoles, 20 de abril de 2011

Per què activitats, jocs i mètodes de cooperació a l’Educació Física?

http://www.efdeportes.com/efd128/cooperacion-en-la-educacion-fisica.htm

Les activitats i jocs de competició tenen com a resultat uns “guanyadors” i uns “perdedors”. Tots ens hem trobat amb nens i nenes (que han guanyat) que mostren la seva superioritat en vers els que han perdut. En els nens/es mes competents, aquesta comparació pot ser positiva, ja que els motiva i el pròxim cop s’esforcen més. En canvi, pels alumnes menys competents és molt negativa.
En la meva experiència com a monitor i practicant, he pogut observar que aquesta situació de comparació (que gairebé sempre va seguida d’una burla) es troba en la majoria d’activitats de competició realitzada amb nens i nenes de primària.

Amb això no vull dir que els jocs i activitats de competició són dolents o negatius, només vull comentar que els jocs cooperatius els tenim més apartats i són igual o més importants.

Per aquesta raó, aquest article promou les activitats i jocs de cooperació, ja que amb aquestes es recupera l’essència d’allò lúdic com a fi en si mateix. Dit d’una altra manera, els nens/es practiquen aquestes activitats sense més raó que la de gaudir mentre es juga. Realitzant jocs cooperatius es contribueix al benestar personal i social.
A través d’aquestes activitats, l’alumne crea un autoconcepte positiu que es va elaborant a partir de les vivències unides a la experiència de la pròpia eficàcia, la comparació amb altres persones, etc.

A través dels jocs i activitats de cooperació es promouen molts factors del desenvolupament personal:


lunes, 18 de abril de 2011

Projecte de Cooperació i Autonomia

Ja hem anat a l'escola El Parc de l'Aigua a explicar el projecte als nens i nenes i sembla que els ha agradat la idea, ja que quan hem demanat qui hi voldria participar, tots els nens i nenes de cadascuna de les classes s'ha ofert. No hi ha hagut cap nen/a en tota l'escola que no hi vulgui participar.


Ja teníem els jocs escollits i havíem fet la programació de tot el trimestre, però després d'una tutoria amb el Kike, vam decidir de canviar-los. Havíem escollit 10 jocs de cooperació i oposició, i vam decidir fer-los només de cooperació.
Així que primer de tot, vam escollir les competències que volem treballar, que són la d’Aprendre a aprendre, Social i ciutadana i la d’Autonomia i iniciativa personal. A partir d’aquí, vam extreure unes subcompetències. Amb les subcompetències vam escollir jocs de cooperació, mirant que es treballessin totes en un o altre joc. I per acabar, a partir dels jocs i les subcompetències, vam extreure els comportaments que desitjem en els nens/es, a partir dels quals els avaluarem.


“El que un nen pot fer avui en col·laboració, podrà fer-ho sol demà” Vigotsky



miércoles, 13 de abril de 2011

Disseny del Projecte

El meu grup de projecte està format pel Josep Roda, el Miquel Tetas i jo. El que volem treballar amb els nens i nenes és la Cooperació i l'Autonomia.

Hem escollit l'hora de l'esbarjo, ja que al realitzar les pràctiques en aquell centre he pogut observar que els alumnes sempre acaben jugant a futbol, i a més a més els grans s'imposen als petits i els fan fora.
El Josep, el Miquel i jo realitzarem dos sessions (a l'hora del pati) on aplicarem jocs de cooperació, i deixarem programat tot un trimestre per si des de l'escola volen seguir amb el projecte.
Aquestes sessions de jocs només seràn dos dies a la setmana, la resta de dies els nens faran l'esbarjo normal i corrent. La participació no és obligatòria, si algun nen/a no vol participar del projecte, no passa res.
Per a que s'autogestionin els nens i nenes sols, escollirem uns àrbitres que seran de 3r i 4t (els més grans de l'escola), ells seran els encarregats d'organitzar les activitats i posar ordre si s'escau.


Nom del grup
Chiken
Projecte
Autonomia i cooperació dels nens i nenes
Motivació aprenentatge
Treball en equip i autogestió
Aprenentatges cercats (alumnat)
-   Respecte entre els diversos nens i cursos.
- Competècia social i ciutadana/ iniciativa personal i autonomia/Aprendre a aprendre. 
-   Cooperació
Metodologia
s'expliquen les activitats i es dona informació(pautes) per després realitzar-se autonomament
Avaluació
A partir de l'observació, i fer una autoavaluació.


Autonomia com a finalitat de l’Educació




Aquest article que us he penjat parla de l’AUTONOMIA com a finalitat de l’Educació.
El projecte que durem a terme amb el meu grup tracta l’autonomia i la cooperació, així que aquest article m’ha despertat curiositat i he cregut adient penjar-lo al meu blog.
Constance Kami defensa un llibre escrit pel conegut Piaget “El juicio moral del niño”.

Crec que el que es defensa i es dona a entendre en aquest article és un tema molt important i que tots els professionals de l’educació ja sigui primària, secundària o altres, l’hauríem de tenir en compte. Ja que a tots ens ha passat que oblidem els continguts i coneixements que ens han transmès en cursos anteriors, i això es degut a que el mestre tracta de transmetre la ciència únicament per la ciència mateixa, sense despertar la curiositat, transmet les dades i conceptes sense preocupar-se que la instrucció tingui sentit per l’alumne.
En canvi, si s’ensenya ciència a través del desenvolupament de l’autonomia (que l’alumne trobi els seves pròpies respostes per mitjà d’experiments, pensament crític i comparant diversos punts de vista). Llavors aquest aprenentatge serà significatiu, tindrà sentit per a ell.
I això no només passa en el món de l’educació, sinó en tots els àmbits de la vida.

Segons Piaget els nens i nenes desenvolupen l’autonomia tant en l’àmbit moral “bo” o “dolent”, com en l’àmbit intel·lectual “vertader” o “fals”.

miércoles, 30 de marzo de 2011

AVALUACIÓ DEL MESTRE D’EDUCACIÓ FÍSICA




Aquest article que us he penjat, crec que és molt útil, ja que ens parla de l’avaluació que es pot fer al mestre.
Tots coincidim en que l’avaluació és necessària, però aquesta sempre va encarada als nens i nenes. Seria convenient que els alumnes ens poguessin “avaluar” a nosaltres, no només com una mera reflexió personal, sinó també per a donar-li importància a la opinió dels nostres alumnes sobre l’assignatura i la nostra actuació.
Crec que seria molt bo i necessari que els alumnes avaluessin els seus mestres, ja que d’aquesta percepció, de la motivació que els comuniquem/transmetem s’obtindran uns resultats més o menys favorables.

Aquest article ens dona pautes per a una possible avaluació que podrien fer els alumnes als seus mestres, i també hi trobem 11 factors que si els tenim en compte, ens poden ajudar a millorar.

Aquest tipus d’avaluació no s’utilitza gaire, i crec que seria de les que produirien millors resultats, ja que ens revela com reben els alumnes els continguts que els donem, la forma d’organitzar-los, la utilització del material, i sobretot el tracte afectiu.
En la meva etapa com a practicant, quan algun nen/a em recriminava algun aspecte, sempre el tenia en compte.

Penseu que sempre podem aprendre i millorar en les nostres tasques

lunes, 28 de marzo de 2011

Ensenyar per competències (José Muñoz Santoja)

Duent a terme un treball per a l'assignatura de "Matemàtiques i la seva didàctica", vaig llegir un article de José Muñoz Santoja anomenat Los movimientos de renovación pedagógica en la enseñanza de las matemáticas” on defensava l'ensenyança per competències argumentant que a pesar de ser un terme nou, sempre hi ha hagut professors que han dedicat esforços per a fer els aprenentatges més significatius i pròxims a l’alumnat, a part de dedicar-se exclusivament a ensenyar el que diuen els llibres. Crec que només amb aquest aspecte, ja es pot observar la vocació d’algunes persones per la seva feina.
  
Se puede pensar que los enfoques didácticos han evolucionado mucho don los años, especialmente con el amplio movimiento generado en todos los lugares, y que es algo que se ha asumido por fin en el ámbito educativo.
Sin embargo, a veces nos encontramos con aspectos curiosos. Aunque podemos encontrar ideas parecidas en todos los artículos, si leemos con atención entre les objetivos que llevaron al Grupo Cero de Barcelona a comenzar a trabajar podemos encontrar la siguiente cita en su artículo:

“ Entre los objetivos globales que se planteaban en el Grupo Cero destacan cuestiones como enseñar a leer y a expresarse; ofrecer un bagaje de formación-información básico, como el necesario para leer la prensa o integrarse en el mundo laboral; ofrecer una enseñanza que ayude a conocer el entorno del alumnado y le permita estudiar problemas reales; fomentar el sentido crítico; promover el trabajo colectivo y solidario; desarrollar la creatividad, la imaginación y el gusto por el trabajo; en definitiva, formar ciudadanos.”

¿Hay algo que suene más a un desarrollo por competencias? Quizás sería interesante que todos aquellos colegas que rechazan el enfoque por competencias, por considerar que es algo nuevo en la enseñanza, fueran conscientes de que la evaluación de la enseñanza de las matemáticas en los últimos cuarenta años ha estado siempre ligada a un desarrollo de las matemáticas en el contexto cotidiano del alumno.

Es pot relacionar aquest punt de vista amb el que diu Antoni Zabala en el vídeo “Què són les competències” * on tembé argumenta que sempre hi ha hagut professors que han treballat per "competències" sense conèixer  aquest terme.

*Aquest vídeo també el podreu trobar penjat en el meu blog

viernes, 25 de marzo de 2011

EL CURRICULUM DEL NADADOR (Santos Guerra [Jacqes Busquet])

A continuació us presento un fragment del Currículum del nadador, és el fragment més general, ja que el text és molt més llarg i tracta més temes com: - la concepció del professor, - les perspectives (pràctica i teòrica), - les paradoxes de les institucions de formació o  - la coordinació internivelar. Tot i així, també us adjuntaré la resta del document perquè el pugueu llegir, ja que la resta també és important i ajuda a entendre el que ens vol transmetre en aquest escrit.

Jacques Busquet va escriure el 1974 aquest fragment en un treball que va titular: Poden fabricar-se els professors?

«Imagínese una escuela de natación que dedicara un año a enseñar anatomía y fisiología de la natación, psicología del nadador, química del agua y formación de los océanos, costos unitarios de las piscinas por usuario, sociología de la natación (natación y clases sociales), antropología de la natación (el hombre y el agua) y, desde luego, la historia mundial de la natación, desde los egipcios hasta nuestros días.
Todo esto, evidentemente, a base de cursos magistrales, libros y pizarras, pero sin agua.
En una segunda etapa se llevaría a los alumnos-nadadores a observar durante otros varios meses a nadadores experimentados.
Y después de esta sólida preparación, se les lanzaría al mar, en aguas bien profundas, un día de temporal de enero»

A partir d’aquest fragment, Miguel Àngel Santos Guerra, va escriure l’anomenat “Currículum el nadador” en “la formación inicial” (Cuadernos de Pedagogía 2000), agafant com a exemple aquest escrit de J.Busquet.

La metàfora del currículum del nadador serveix per a explicar les complexes relacions entre la teoria i la pràctica en la formació del professorat. L’autor, després de senyalar les múltiples facetes que incideixen a la professió, ens explica la caracterització de les dos perspectives bàsiques respecte a la concepció del professorat, la tècnica (teòrica) i la pràctica. Per acabar, també fa uns apunts sobre les paradoxes de les institucions formatives i sobre una experiència de formació en un centre, desenvolupada al marc del ICE de la Universitat de Màlaga.

Hace casi veinte años que Jacques Busquet escribió estas líneas en un trabajo que tituló: Pueden fabricarse los profesores? El esquema que sigue la formación de los profesores tiene todavía hoy, aproximadamente, este esquema. Se empieza con cursos teóricos, se sigue con el período de prácticas, generalmente consistente en la observación de un aula, para acabar aceptando un modelo oficialmente reconocido. Por fin, después de una oposición que tiene poco que ver con lo estudiado y con la realidad que hay que afrontar, se sitúa al profesor delante de una clase casi siempre numerosa.
Traigo a colación esta referencia en un momento en el que la elaboración de los planes de estudio nos sitúa ante esta cuestión: ¿cómo formar a los profesores? Existe el peligro de que la guerra de intereses, las inercias arraigadas, la falta de una profunda reflexión y las condiciones institucionales nos impidan aprovechar la oportunidad de confeccionar un currículum racional para conseguir la formación deseada.
El currículum del nadador es una metáfora que utilizo para referirme a las complejas relaciones entre teoría y práctica en la formación del profesor. Y, concretamente, a la atrofia de la reflexión práctica o de la práctica reflexiva en la formación de los profesores. Como toda metáfora que pretende iluminar la comprensión de un hecho o fenómeno, ésta de la formación del nadador deja en la sombra algunas parcelas de la realidad que son importantes. Es cierto que la dimensión puramente teórica es insuficiente. Las disciplinas del currículum arriba indicado no pueden formar las destrezas del nadador. Ni ésas, ni muchas otras que se podrían añadir: Historia de la navegación, Biografía de los campeones olímpicos, Estilos de natación, Marcas conseguidas, Análisis de vídeos...
Ahora bien, ni la profesión docente puede compararse con el ejercicio de la natación ni puede despreciarse toda la teoría como un lastre o una pérdida de tiempo respecto a una formación que vaya más allá de la simple adquisición de habilidades. Una práctica mecanicista, vacía de significados, pretendidamente aséptica, seria una desvirtuación de la auténtica competencia profesional.
Téngase además en cuenta que la finalidad de la formación del docente no es sólo que éste aprenda, sino que aprenda a enseñar. Es decir, que no se trata sólo de enseñarle a nadar sino de que aprenda, además, a enseñar a que
otros lo hagan.
La formación de profesionales de la enseñanza encierra una pluralidad de facetas que conviene tratar de manera simultánea, para evitar el riesgo de que una de ellas quede sin atender y, como consecuencia, que los problemas sigan sin solución.
Miguel Angel Santos: “La formación inicial” CdeP 2000


En el text, ens comença explicant com funciona la formació dels professors, normalment comença amb cursos teòrics i per acabar es fa la pràctica que sol ser l’observació d’una aula per a acabar acceptant un model reconegut. Més tard es realitza una oposició que té molt poc a veure amb el que s’ha estudiat i amb la realitat, i que situa al professor davant d’una classe nombrosa.
Amb el currículum del nadador, el que pretén Santos Guerra és fer èmfasi a les complexes relacions entre teoria i pràctica en la formació del professorat, concretament en la reflexió de la pràctica. La dimensió purament teòrica és insuficient, ara bé, no s’ha de despreciar tota la teoria o entendre-la com una pèrdua de temps. Per altra banda, una pràctica buida de significats, seria una desvirtuació de la competència professional. Ja que la finalitat de la formació del docent no és només que aquest aprengui, sinó que aprengui a ensenyar.
Així, la formació de professors engloba moltes facetes que s’han de treballar de manera simultània, per a evitar el risc que una d’elles es quedi sense atendre, i com a conseqüència, que els problemes segueixin sense solució.

Coincideixo amb Santos Guerra en que la formació d'un professor s'hauria d'estructurar de diferent manera. Costa molt relacionar la pràctica amb la teoria que ens han ensenyat. Tota teoria hauria d'anar lligada amb una pràctica per a que l'aprenentatge fos significatiu i més entenedor.
Gran part de la teoria que m'han ensenyat durant la meva formació com a mestre ja l'he oblidat, o no la utilitzaré en el meu futur, i crec que això es degut a que els aprenentatges no son prou significatius. Per exemple, puc estudiar el que diu un autor, però si no observo o realitzo un exemple o una pràctica relacionada amb aquesta teoria, no ho interioritzaré tant, i se m'oblidarà més fàcilment. Com va dir Benjamin Franklin: "Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo".

jueves, 24 de marzo de 2011

Las comunidades de aprendizaje como expertas en resolución de conflictos (Ramón Fletxa)



 Las comunidades de aprendizaje se basan en la transformación social y cultural de un centro educativo y su entorno, basada en el aprendizaje dialógico. Esto supone reorganizar todo, desde el aula hasta la organización del propio centro y su relación con la comunidad, barrio o pueblo, en base al diálogo. El diálogo se extiende a todo el mundo.

En aquest article Ramón Fletxa explica que s’ha passat de la societat industrial a la societat de la informació, així que a Internet ho podem trobar tot.
Com a introducció, ens dona a conèixer els tres programes que tenen més escoles i dels quals podem trobar informació a Internet:
1.- Programa de desenvolupament escolar. Va néixer el 1968 a la Universitat de Yale. El programa va dirigit a escoles del centre de les ciutats on el rendiment escolar és baix.
2.- Escoles Accelerades. Iniciat el 1986. Aquest molde es va inspirar en les cooperatives de treballadors i en models d’organització democràtica del treball. Es parteix d’una comunitat que analitza la seva situació actual, i idea una visió el que voldrien que fos l’escola.
3.- Èxit per a tots va començar el 1987, per a treballar en escoles de molt baix rendiment, problemes de convivència, conflictes,etc. Actualment acull més de 2.000 escoles.

Les comunitats d’aprenentatge es basen en la transformació social i cultural d’un centre educatiu i el seu entorn, basada en l’aprenentatge dialògic. Això suposa reorganitzar-ho tot, des de l’aula fins la organització del propi centre i la seva relació amb la comunitat, barri o poble, en base al diàleg.
Diu que les famílies acadèmiques estan aconseguint el “somni” estan aconseguint que els nens i nenes aprenguin el suficient per a viure sense exclusions socials i amb igualtat. Per a aconseguir-ho s’ha de compartir aquest somni i que sigui un projecte mundial. L’aprenentatge que volem pels nostres fills i filles ha d’estar a l’abast de tots els nens i nenes.
no compensación, sino aceleración
Es tracta de veure el que volem per als nostres fills i oferir-los el mateix a tots.

L’escola per si sola no pot aconseguir que aquesta escola somiada sigui una realitat. El professorat per si sol, no ho pot aconseguir. Així que ens hauríem de plantejar transformar l’escola en comunitat d’aprenentatge, aconseguint superar l’exclusió i el fracàs escolar.
Per a realitzar aquesta transformació, la comunitat educativa es marca unes prioritats:

-         Grups interactius.
Els grups interactius consisteixen en no treure a ningú de l’aula ni del centre, però assumint que el professorat sol, no pot amb tots els nois i noies. Avui a classe ha sorgit un tema similar, estàvem debatent sobre si el mestre ha de tractar homogèniament a tots els alumnes. Hem estat d’acord en que no, ja que cada nen i nena té els seus màxims i els seus mínims i que aquests nens i nenes es poden tractar de diferent manera. Hi ha nens als que se’ls pot “apretar” més i nens als que no tant. D’aquí hem passat a parlar de que el mestre ha d’oferir el tracte que requereix cada nen/a, i que si fa falta, es poden utilitzar més recursos, fins hi tot demanar més recursos humans, i arribar a treballar més d’un mestre per aula.
Tornant a l’article, amb els grups interactius, es pot posar dins l’aula tots els recursos necessaris per a que tots els nens i nenes aprenguin i desapareguin els problemes de fracàs i conflicte. En aquest cas no cal que siguin només professors, sinó que poden entrar voluntaris, professors jubilats o inclòs familiars.

-         Formació dels familiars
És la que dóna més resultat. A les comunitats d’aprenentatge hi ha aules d’Internet on hi van primer els nens i nenes, més tard els familiars, i finalment tots junts.
En algunes comunitats també s’ofereix alfabetització dels familiars que ho necessitin i ho desitgin.
Les escoles han de ser llocs de formació per a tota la comunitat si realment es vol una transformació de l’entorn, ja que a la societat de la informació l’aprenentatge cada cop depèn menys del que passa dins l’aula i més de la relació entre el que passa dins l’aula i el que passa als carrers.

Al llarg de la història s’ha intentat solucionar els conflictes de dins de l’aula de moltes maneres (els models han estat el disciplinar i el basat en la mediació), però que a la pràctica que no han aconseguit la superació dels conflictes.
Segons Ramón Fletxa, el model proposat pot funcionar si es fa des del model comunitari, on es participi en igualtat. Les famílies que no estan motivades a participar, quan ens veuen compromesos i veuen que hi ha una transformació que millora la situació dels seus fills, llavors col·laboren.

En els centres en que s’ha treballat aquest model, hi ha molts familiars a la presó, i abans de fer una assemblea, entren a la presó i parlen amb ells. Això dóna sentit de gran família. “Ja no som estranys, estem implicats amb ells, dialoguem i somiem pel mateix projecte conjunt”.

Aquesta forma de treballar semblarà molt radical, però és l’única que ha obtingut resultats reconeguts per tota la comunitat científica internacional.

jueves, 10 de marzo de 2011

Què són els competències? (Antoni Zabala)



He trobat un vídeo on Jacobo Calvo entrevista a Antoni Zabala, i aquest ens explica amb les seves paraules el significat de les competències bàsiques en relació amb els canvis curriculars.
Molt interessant i aclarador per a aquelles persones que no acaben d'ententre el que és el treball per competències o no acaben d'estar segurs de la seva efectivitat.
Sempre he defensat que l'objecte d'estudi hauriem de ser nosaltres mateixos, i en aquest vídeo Antoni Zabala també comenta aquest aspecte.
El treball en equip és molt important! i l'hem de distingir del treball en grup. Vaig realitzar un curset de treball en equip molt profitós on des del principi ens van marcar les diferències entre aquests dos conceptes. I tal i com diu Zabala en aquest vídeo, al món de l'ensenyament és molt important el treball en equip, hi ha d’haver uns acords intraequips i interequips per a organitzar millor els aprenentatges. 
  • Treball en grup:  Grup de persones amb un objectiu comú, no ha d'haver una interrelació entre els integrants, treballen de forma individual i el treball final és la suma de totes les tasques individuals realitzades anteriorment.
  • Treball en equip: Grup de persones amb un objectiu comú, amb habilitats que es complementen, que treballen de forma coordinada i amb la participació de tots els membres per tal d'aconseguir una sèrie d'objectius comuns dels quals en són responsables.

Seguidament he resumit les idees més importants que ens explica i ens vol donar a conèixer.

Les CCBB són un conjunt d’habilitats coneixements i actituds integrats que permet donar respostes a problemes nous i situacions diferents “en tots els àmbits de la vida”

Ens dona a entendre que un dels fins de l’escola és millorar la societat, per a fer-la millor hem d’aconseguir que tothom tingui les habilitats, mitjans, actituds que ens permeti actuar de forma activa i transformadora.

També defensa que abans de que sorgís l’ensenyança per competències ja hi havia professors ja educaven i formaven per a la vida a pesar de que la educació fos instructiva. Per tant, el terme “competències” potser és nou, però la idea és mol antiga.

Una altra cosa molt interessant que ens explica és que, segons ell, l’actual model orgànic no és compatible amb un treball per competències, ja que l’objecte d’estudi d’una societat que pretén formar i educar persones ha de ser les mateixes persones. I que l’equip docent és la unitat fonamental d’intervenció. Així que hi ha d’haver uns acords intraequips i interequips per a organitzar millor els aprenentatges.

L’ideal seria treballar totes les competències en totes les àrees, ja que a la vida els problemes o situacions que es plantegen no estan dissociats per matèries, sinó que són en conjunt. Tot i així, cada assignatura té més o menys possibilitats de treballar unes competències o unes altres, però el professorat s’hauria de posar d’acord per a que es treballessin totes.

martes, 1 de marzo de 2011

Les escoles "maten" la creativitat?



Aquest és un vídeo d’una conferència que es realitza un cop a l’any a California, on professionals de l’educació es reuneixen i comparteixen les idees. En aquest vídeo es podrem observar a Sir Ken Robinson defensant les seves idees amb un toc humorístic que fa que els 20 minuts siguin mes amens.

Ken Robinson comença dient que l’educació és un tema que importa a tothom.
Als nens i nenes els eduquem per al futur, però, en canvi, ningú sap com serà el futur.
El tema de la conferència, és la creativitat dels nens. Ken Robinson remarca que tots els nens tenen una enorme creativitat i un enorme talent, que nosaltres desaprofitem, o com diu ell, el malgastem. Segons ell, la creativitat és igual d’important que l’educació o l’alfabetització. Els nens no tenen por d’equivocar-se “si no estem preparats per a equivocar-nos mai arribarem a res original”. A mesura que passa el temps, els nens perden aquesta capacitat.
La queixa de Ken Robinson és que eduquem a la gent allunyant-la de les seves capacitats creatives.
Es queixa també, que tots els sistemes educatius tenen la mateixa jerarquia de temes, les matemàtiques, idiomes i humanitats estan per sobre de les arts. Sembla que als nens només se’ls eduqui del coll en amunt, deixant la resta del cos només com un mitjà de transport pel cap.